LA TINYOSA

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es Banner-Miscelania.jpg

Nou dilluns i nou relat a Fast Fiction Penny. Aquest cop és el torn de l’Elena Polanco que ens endinsa dins la boira on s’amaguen éssers ancestrals amb un relat que es diu «La Tinyosa», amb el que va guanyar el X Concurs de Narracions Curtes Josep Soler i Palet, organitzat per l’Ajuntament de Terrassa i l’Ateneu Terrassenc (us deixem l’enllaç on estan els relats guanyadors i finalistes per si us voleu descarregar el llibre). Voleu saber d’on ve l’expressió escampar la boira?, Voleu saber què és un tallanúvols? Voleu conèixer en Guerau Vinyet? Doncs seguiu llegint:

LA TINYOSA

Fa mesos que la Tinyosa cobreix els boscos de la Serra de l’Obac.

Ha estès el seu polsim tenebrós pels senders tortuosos que creuen els alzinars i per la roureda de les Teixoneres i del sot de la Bóta. La pagesia, dispersa en petites poblacions per tot el massís, sap molt bé que és una imprudència sortir de casa quant la boira ploranera fa acte de presència. Molts valents que s’han agosarat a desafiar-la no han tornat mai més, malgrat que, a les finestres de les cases, la família angoixada,  ha encès llumenetes amb l’esperança de guiar-los de tornada a la llar. Tothom sap que la Tinyosa s’emporta els que es perden a dins d’ella per xuclar-los la vida i endur-se la seva ànima a les entranyes de la terra d’on mai més sortirà. La canalla canta cançons per advertir del mal que s’amaga rere la immaculada blancor. Boira a la muntanya, pastor a la cabanya. Boirina pixanera, torna-te’n enrere. Boira saltirona, no és cosa bona. Els cabrers del Coll d’Estenalles tenen molta cura de no trepitjar les herbes i les arrels que neixen a prop de les coves. Podrien despertar la boira que s’amaga a sota terra. Parlen de la Cova Simanya, que s’obre com una ferida a la roca calcària, a la vessant est del Montcau, i que és el cau de la bèstia. Saben que la Tinyosa és l’alè glaçat de l’esperit del Drac de Sant Llorenç, La Brívia, que és com la gent de la contrada l’anomena,  que torna dels inferns buscant venjança per haver estat mort en lluita singular per Guifré i que és el mateix Belzebú adoptant una de les seves múltiples formes.

Fa dies que l’Abad del Monestir de Sant Llorenç del Munt va fer sortir el Sant en processó per demanar-li protecció. Ha estat inútil. L’espessa capa blanquinosa desdibuixa els contorns del bosc aturant la vida. Els habitants de El Puig de la Balma no gosen sortir de la seguretat que els hi confereixen els murs de pedra i l’escalfor del bon foc. Ja fa dies que van anar fins a l’entrada del bosc tot dallant l’aire amb les seves falçs i recitant el Parenostre en un intent desesperat per fer fugir la boira. Han perdut tota esperança d’escapar del mal que els acorrala.

Guerau Vinyet és un Tallanúvols. El seu ofici és fer escampar la boira. El va aprendre del seu pare que a la vegada l’havia après del seu. Generació rere generació els Vinyet han errat pels camps, els boscos i les muntanyes fent dringar les seves campanes de bronze per espantar els mals esperits que viuen amagats entre la boira. Sap les velles fórmules que protegeixen dels maleficis. Pot entrar a les entranyes de la Tinyosa per fer-la tornar a l’avern al que pertany.

Guerau Vinyet té un do. És capaç de sentir el mal que s’amaga entre la boira encara que es trobi a moltes jornades de distància. El Diable el crida i ell sempre acut a la cita. Durant els seus viatges s’hi ha hagut d’enfrontar moltes vegades. Mai ha vençut, perquè ni el mateix Déu va poder derrotar al Príncep de l’Infern, però sí que ha pogut guanyar una mica més de temps per les bones ànimes del món. Al llarg dels anys ha anat perfeccionant la seva tècnica. Ha deixat de banda les antigues campanes que van acompanyar a la seva família durant tants segles i les ha canviat per un violí. Molt més refinat pels gustos de Satanàs. Ha après noves melodies que fan desaparèixer els monstres que habiten en la nit dels temps.

Va ser a Assis quan va tenir coneixença de l’obra de Giuseppe Tartini. Segons li van explicar, durant un temps, es va refugiar al convent dels caputxins fugint de la família de la seva dona Elisabetta, amb qui s’havia casat en secret a Roma. Els monjos conservaven moltes de les obres que va composar durant la seva obligada estada a l’ordre. La descoberta li va resultar fascinant. Va estudiar cada partitura amb la precisió d’un rellotger. Va descobrir fórmules que li van semblar familiars. Cada nota li evocava una màgia ancestral. En acabar va tenir una certesa: el vell músic havia estat un Tallanúvols com ell. N’estava segur.

S’equivocava.

Guerau Vinyet ha triat les seves millors robes per a l’ocasió: camisa de lli ben neta i polida, jupetí de vellut negre amb botons de llautó fent joc amb els pantalons, faixa negra ben lligada, espardenyes i barretina noves de trinca.

Ja és negra nit quan, obrint-se pas entre la Tinyosa, arriba a l’entrada de la Cova Simanya. La lluna plena estén els seus rajos fent refulgir la boira amb formes espectrals. L’alè de la Brívia, fred i humit, li traspassa fins al moll dels ossos.

Guerau Vinyet treu el seu violí de la funda, afina l’instrument, escalfa els dits entumits i comença a tocar la Sonata per a violí en sol menor, més coneguda com el Refilet del Diable, famosa per la seva exigència tècnica.  Guerau Vinyet és un virtuós. Porta tota la vida i la dels seus avantpassats preparant-se per aquest moment. Gairebé no pot contenir l’emoció.

Larghetto affettuoso. Fixa la seva atenció en el moviment lent de l’arc. Encara res.  Allegro moderato. Accelera amb brillantor el maneig de l’arc. La boira freda li frega la cara i li fa plorar els ulls. Andante. Sosté el dramatisme. La Tinyosa es torna més espessa i gèlida. Se li ericen els cabells de la nuca. Per fi arriba al quart moviment. Allegro assai, el Refilet del Diable. Una boira fosca i terrible surt de la cova. Un ésser de l’infern s’ha despertat i va prenent forma. Es desprèn de les roques cobrant vida. De dimensions colossals. Fosca. Aterridora. De les seves escames putrefactes sobresurten dos pits deformes. Amb un bec d’àliga capaç de tallar la carn d’un home en qüestió de segons. Té l’alçada de la muntanya. El mira fixament amb els seus ulls malèfics com brases de l’avern. S’espera a que s’acabi la melodia, és la seva favorita, la que ella mateixa li va dictar en somnis a Tartini i que Guerau Vinyet ha confós amb una fórmula màgica que aconseguirà derrotar-la per sempre. Insignificant escampador de boira. Un riure maligne que fa glaçar la sang ressona entre els cims. És la Brívia, per fi alliberada, que gaudeix de la seva venjança tant de temps anhelada. Acaba la peça. Els braços inerts al llarg del cos. En una mà el violí en l’altra l’arc. El cap cot. El deure, acomplert? El Tallanúvols burlat. El monstre l’embolcalla amb les seves ales de ratpenat. L’atordeix. L’aixeca. El rebrega traient-li fins a l’últim àtom d’energia que li resta. Quan ja no hi queda res del pobre cos desfet es retira, saciada la seva fam. El sacrifici s’ha fet. Està satisfeta. Marxa a ocultar-se dins de les tenebres. Inofensiva fins que el seu alè fètid torni a poblar la terra avisant de la seva tornada. Els nens de la contrada continuaran cantant les cançons que van aprendre dels seus avis, perquè els fills dels seus fills estiguin sempre alerta si la Tinyosa torna a cobrir el món ocultant sota el seu mantell criatures malèfiques.

A l’entrada de la Cova Simanya, al lloc que fins fa només uns instants ocupava Guerau Vinyet, queda una taca obscura, com les cendres d’una foguera abandonada, potser per un pastor que va buscar el caliu del foc en una nit freda. A sobre de la roca, les tonalitats vermelloses del seu violí «El Messies d’ Stradivarius», destaquen sota la llum de la lluna donant fe de la seva absoluta perfecció.

S’ha escampat la boira.

Liked it? Take a second to support fastfictionpenny on Patreon!

Sé el primero en comentar en «LA TINYOSA»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*


Instagram